RETRAT FAMILIAR BASAT EN EL NO RECORD

2020

El confinament va ser una època per pensar. Ens va obligar a aturar el ritme de vida que portaven i tancar-nos a casa. Va ser un temps per poder reflexionar i poder sentir el temps. Va ser una d'aquelles tardes entre conferència de zoom i reunió pel Teams que vaig descobrir que a dalt d'un armari hi havia les cintes d'una càmera de vídeo de quan jo era petit. En aquelles cintes tenia els meus primers cinc anys de vida gravats: des del meu bateig a excursions a la platja.

Em va impactar molt. Diuen que els primers quatre anys de vida no generem records. No som capaços de retenir res durant els nostres primers anys. Va ser veure aquelles cintes i de cop i volta generar records de la meva vida, ja que es veu com jo era el protagonista d'aquells moments, però no recordava haver-ho sigut. Vaig rerecordar molts moments que no recordava haver viscut. La idea del no record. Moltes persones que estaven presents en la meva infància, amb les que jo havia estat i m'havia estimat, no soc capaç de recordar-les si no fos per aquestes cintes. Les gravacions de vídeo han sigut la meva memòria d'aquells anys de vida en què no en tenia. Aquest tema és el que volia explorar en aquest assaig documental. Com deia Susan Sontag que les imatges són un clar exemple i un recordatori del pas del temps; ja que la mateixa fotografia no només és el record d'aquell moment concret sinó que també és el recordatori constant i perpetu que aquell moment no tornarà. Doncs en aquests vídeos la idea va més enllà: aquests moments gravats són els records generats en un present sobre el meu passat. El memento mori com a constant inestable temporal.